La informació mesurada en metres

Hola companys,

Sóc un visitador de llibreries i biblioteques compulsiu i, sí,  m’agrada veure llibres, lloms, fotos, textos, tipografies i, vaja, fins i tot m’agrada l’olor de la tinta i trobar notetes perdudes en llibres aliens (fa uns dies vaig anar a buscar un llibre a la biblioteca per fer una pac de literatura medieval i, quina sorpresa, dins hi havia una paperet d’algun estudiant de la UOC que havia passat per allà...) Bé, aquesta tarda mateix he estat mirant un llibre preciós de l’obra de Jack London com a fotògraf que vaig comprar la Setmana Santa passada a una llibreria de Grenoble i fa estona que miro de pensar com podria ser aquest llibre sense paper, sense cobertes, guardes i tots els artefactes que en regim proper a la papiroflèxia s’han anat apoderant de les edicions en paper per fer-les més atractives, fent que el llibre esdevingui, amb els seus recursos, un encebador d’emotivitat que de ben segur, altera la percepció de la informació. 

A la fotografia, de 1903, podem veure l’autor escrivint un dels seus contes i, precisament té una petita selecció de llibres sobre la taula, que suposem, poden ser diccionaris i altres obres de consulta que hauria triat com a útils per a la seva feina. Això em fa pensar en la inundació d’informació que pot arribar a ofegar-nos si no sabem bé com escatir-la. Així, aquest llibre té 277 pàgines, unes 200 fotografies i dues pàgines de bibliografia. Si posem  “Jack London” al cercador surten 12.400.000 resultats dels que, per descomptat, n’ignoro la rellevància.

La foto és del llibre Jack London, photographe. Ed. Phébus Libella 2011. La fotografia està posada en aquest article com a part d'un treball acadèmic. En cap cas es pretent vulnerar els drets.

 

En  tot cas he titulat aquest article amb la informació mesurada en metres perquè, com potser haureu observat quan es parla de la capacitat d’arxius públics o de biblioteques és parla dels metres lineals de prestatgeries essent el factor quantitatiu el que sovint es fa servir per denotar capacitat i “saber” acumulat.  Bé, tot això ve a tomb d’una conclusió a la que vaig arribar l’altre dia, tot passejant per algunes llibreries del centre de Barcelona a les que vaig constatar, o al menys em va donar la sensació, que la presencia del català va reduint metres lineals (i, això, quan ets escriptor –modest i no mediatic- i busques els teus llibres i veus que no hi són, però sí biografies de personatges inversemblants, doncs, francament, crema una miqueta).

Em vaig consolar tot pensant que la xarxa seria la salvació, doncs allà no hi ha metres per escapçar i la cultura campa lliure i sense comprensibles raons d'espai. L’alegria, però, em va durar poc, ja que de sobte, en els blogs va aparèixer el .es, que per descomptat, segons ha declarat Google, no és cap mostra d’absurd nacionalisme del s. XIX sinó una mesura d’higiene i de prevenció de la xarxa per evitar possibles mals usos. Tanmateix, i no entenc massa perquè, precisament, mentre vaig ser a França, tot consultant el blog, sortia amb .fr. Suposo que deu ser algun refinament tècnic. Així doncs la identitat, a la xarxa, també és mesura en metres.