divendres, 20 d’abril de 2012

Vides imaginaries i el cas Darko Maver

Hola companys,
En la lectura de "Escriptures Hipertextuals" he ensopegat amb el cas Dako Maver (que no us explico, perquè suposo que tots hi haureu arribat, sino, aneu a la p 156). Bé, el motiu de la meu comentari és la idea que projecta el text de, per dir-ho així, la facilitat en la que la mentida es pot mantenir i escampar per la xarxa. Això, per bé o per mal, no té res de extraordinari i, vaja, com sempre, tecnologia a banda, tot és una qüestió de credibilitat. De vides imaginaries -i exemplars-la literatura  n'està plena. Tenim un exemple en el llibre de Marcel Show "Vidas imaginarias" en el que l'autor converteix vides reals en imaginaries i, la diferencia de que no són certes la sabem perquè és un autor de narrativa. També un cas curiòs és el de Marco Denevi i el seu llibre "Falsificaciones"  on l'autor especula amb possibilitats "històriques" Sí el llibre és digues "Biografias" potser seria, fins i tot creible. Tot i que ja sé que tots aquest són personatges reals modificats i el cas de Darko Maver és fruit, 100% del imaginari, doncs, vaja, el món està absolutament ple de fraus (no artístics, és clar...) Fa anys, treballant a una emissora de ràdio, va apareixer un presumpte nou anunciant i volia oferir serveis de captació de capitals per invertir. L'home va llogar una oficina al Passeig de Gracia, va desplegar una gran campanya de comunicació i, fins i tot, a internet (el primer que vaig fer per saber qui era el perssonatge) apareixia una web hipervinculada amb grans operacions "worldwide" des de la City... en fi, no cal dir que tot era un engany sense cap "lustre" artistic...

I, bé, encara que no estigui gaire bé, vaig a autocitar-me a la meva novel·la: L'ull de bronze (Cossetania 2011):
[...] En el millor dels casos, si obres en poder de col·leccionistes eren posades a la venda encara podien aconseguir un millor preu pel fet de la misteriosa desaparició de l’artista. 
En un cas, un periodista avorrit —un ignorant— va qüestionar fins i tot l’existència real de l’escultor, i plantejava la hipòtesi que els seus treballs haguessin estat fruit d’un “equip” i després hi hagués hagut, diguem-ne, un actor que representava el paper pels clients… No cal dir que vaig engegar-lo a volar. També altres d’avorrits, amb informació filtrada per algú de la galeria sobre les nostres relacions personals i l’estada a Tossa de Mar i el posterior viatge a Tunísia

1 comentari:

  1. Hola Albert,

    respecte al que dius sobre la facilitat de la mentida en el món virtual i les vides imaginàries, a Lenguaje e Internet Crystal comenta un altre aspecte d’aquest dilema, com l’anonimat afavoreix moltes de les comunicacions. Es pregunta si en xats, jocs de rol, grups de discussió, etc, tindríem tants adeptes si es demanés el nom complert. I crec que és cert que emparant-se en un pseudònim, l’usuari virtual fa un ús diferent de la comunicació. No en tinc proves ‘científiques’, diríem via Concordance, però soc de l’opinió que no només el suport determina la forma d’escriure en xarxa (tuit, facebook, e-correus de feina, etc) sinó també la forma en la que ens hi presentem: si amb firma verdadera, foto, etc, o amb unes sigles o noms inversemblants

    ResponElimina