Save the writer!

Hola companys

Estic llegint “de la cultura manuscrita a la cultura electronica (Moreno Hernandez)” on hi ha un interessant capítol anomenat literatura, autoria y colaboración hipertextual, i  diu, a la pàgina 35 “hay otra función del autor, la  que actúa restringiendo la proliferación de sentido”

Dit així sona fatal, quasi com si l’autor fos una mena d’ens egoista i monopolitzant d’una idea materialitzada en text. En el post anterior he dit que l’hipertext és quelcom ben vell i, sense cap dubte que tot el que som i tot el que escrivim és deutor de l’entorn. Tanmateix l’autor amb el seu esforç, la seva visió i la seva perspicàcia (si la té) confegirà d’aquelles visions un retrat únic fruit de la interpretació que hagi fet el seu intel·lecte.

Aquestes obres hipertextuals com Afternoon. A Story, Joyce, l’autor, va crear una situació i va ser tria seva configurar-la amb les opcions hipertextuals que el programa   Story Space li oferia en aquell moment.

És a dir: seria lícit afegir més opcions o més finals fins fer desaparèixer, per exemple, la mort de la dona?

És com  si algú volgués afegir una pinzellada a un Picasso o un Malèvitx.... ;) 

           

Òbviament la intervenció en un text fet com un experiment, un assaig, una especulació, o a una obra directament d’ontologia col·laborativa és quelcom perfectament lícit, però crec que també és respectable –i necessari- la clausura de l’obra o, si més no, sempre tenir clar el botó de retrocés a punt, per poder veure d’on venim, com els geòlegs que llegeixen la història de la terra en les capes d’un penya-segat.  

Dit això i, seguint amb l’obra tancada/oberta i la funció del lectoautor que descriu Koshimma, penso que la majoria dels lectors són autors en el sentit que cadascú, durant la lectura, és fa la seva interpretació i les seves especulacions sobre la història, la trama o els personatges. Altra cosa és que el lector pugui / tingui ganes / sigui prou bon escriptor / no li faci mandra / o li vagui d’escriure o intervenir-hi. He observat que el zapping televisiu decreix proporcionalment al nombre augmentant de canals....

Diguem que totes les informacions que anem bolcant en aquests blocs creen un corpus d’informació sobre el hipertext, en forma de hipertext, molt important i que de la seva lectura, a salts o en línea, cadascú de nosaltres confegirà un coneixement propi i únic del que és l’hipertext. Però és possible gràcies a que seguim un ordre i que els post poden ser contestats però no tocats per algú que no sigui el propi escriptor. 

Podríem haver obert un bloc comunitari per veure que passa amb l’escriptura col·lectiva...Glups... però ara ja no hi ha temps! :)

Seqüencial vs lineal / història i trama

Hola companys de Lost in hipertext...

Diguem que una de les idees més importants i que més espanten de l’espai hipertextual és, com crec que hem anat copsant durant les lectures,  el trencament i la fragmentació de l’ordre convencional, de la linealitat a la que ens creiem lligats. En el text de Koskimaa un parell de conceptes que de tant bàsics passen desapercebuts i, vaja, quan t`hi fixes sembla donar una mica de llum al final del túnel.

Les dues idees que ara vull ressaltar (n’hi ha més,  és clar, però per ara dues és suficient) són:

A) La matització que fa entre lineal i seqüencial. Explica que la  escriptura/lectura no lineal és impossible. Cosa que, d’alguna manera, ve a preservar un àtom d’ordre o d’organització de la materialització intel·ligible (propi i aliè) del pensament. Per altra banda, diu, Koskimmaa (Closse Reading, 179) que sí és possible la lectura multilineal o no seqüencial, de tal manera que el que podem fer és reordenar els àtoms de pensament  lineal, confegint noves e infinites molècules però per ara encara no podem fer “fissió” nuclear... ja veieu que la cosa es posa perillosa... Però trobo important el matis entre lineal i seqüencial.

B)La diferencia entre història i trama em sembla profundament clarificadora quant la percepció de l’ordre  “lineal” acrònic dels esdeveniments com història i de com, manipulat per l’escriptor, que escull el moment d’explicar les coses o converteix la història en trama.

Faig aquestes dues observacions perquè, quant la primera,  diguem que posa de relleu la expressió del mateix autor quan diu que la literatura és un conjunt de cites (d’àtoms?) i, de fet, és cert  que tot el que escrivim, tot el que pensem, és resultat de la interrelació amb l’entorn que ens construeix i que construïm. Per tant, l’hipertext és un invent ben antic i, altre cosa, és que la tecnologia ens permeti fer més barreges d’àtoms,  més ràpidament  i amb més flexibilitat, ja que disposem de reactius que en un altre època no hi eren.

Comprar el llibre pel títol (i la coberta encisadora...)

Bé, ja se que el títol d’aquest article manifesta una pràctica poc elevada i no gaire acadèmica però, siguem realistes: terriblement consolidada en el món comercial / editorial. En qualsevol cas és un mètode com qualsevol altre per triar el destí del teus pensaments durant un temps... al capdavall, títol i coberta són part constitutiva d’aquella edició i del que, d’antuvi, ens predisposa (per bé o per mal) l’ànim vers el que esperem (o no) trobar dins.

Explico això perquè alhora de triar blog per fer el treball de recerca lexicomètrica he hagut de començar per triar si política o feminisme. De la primera n’estic un punt tip i de la segona, vaja, me’n reconec un neòfit total, i per tant aquesta em sembla una magnífica ocasió per entrar-hi. Així que he posat feminisme al cercador i ha començat la pluja de links.... i com fer-ho per triar bé? L’angoixa hipertextual s’ha apoderat del meu magi i m’he desesperat... per fi, he ensopegat amb un blog amb un nom tant suggerent com Negra y cubana tenia que ser on semblaria que una munió d’identitats: racial, nacional i sexual, com se sol dir, “plantadas en jarras” es disposa a cantar les quaranta...En fi... ja veurem.

 (per cert no he posat només feminisme, he posat: feminista, feminismo, mujeres -glubs.. com es repeteix el Sr. Patata a Toy Story en trobar-se a la Barbie: "soy una patata casada"- entre altres... el cert és que cada paraula, ofereix nous links i aixi, diguem que la meva tria final ha estat condicionada per una paraula previa... potser si n'hagues posat un altre el resultat hagues estat: rubiaysuecateniaqueser... quines connotacions hagués percebut en el títol?)

Alifato

 Hola companys,
Només per acabar el tema dels missatges de mòbil i la delisió de lletres o paraules que poden ser deduides del context, m'he entretingut en buscar exemples "naturals" d'aquest efecte en les escriptures convencionals. Em sonava haver llegit que l'arab no té vocals i ho he mirat una mica. He trobat, entre d'altres, aquesta explicació a la Wikilingua.net i, vaja, és clara i bastant il·lustrativa:

L'alifato o alfabet àrab té característiques similars a l'alfabet hebreu, en aquest sentit és un abyad. Això es refereix al fet que les vocals curtes no es transcriben en la majoria de llibres i publicacions, sinó que han de deduir-se del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semíticas posen la major part del seu significat en consonantes i vocals llargues, que sí són transcritas.
Article complert sobre la llengua àrab

Bé, fins la pròxima

Are you wired?

Hola companys hipertexutals,

Estic fent la lectura del llibre de Crystal i, vaja, és un veritable clàssic, fins i tot diria que els 10 anys que té se li noten una miqueta en el to informatiu o de sorpresa que usa en general per referir-se, per exemple a l’adopció de determinades formes d’expressió que, diu, s’han adaptat a la parla (p31) (i, a dir veritats, el cert és que són expressions que, potser estic equivocat, però em sonen una demodé...) Tot i això el text dedicat a aquestes frases fetes (i el to que, subjectivament, percebo en l’autor) m’ha fet pensar en que, vaja, realment no té res de particular l’adopció d’expressions o frases d’ofici per al·legoritzar o fer metàfores per il·lustrar situacions: Des de tauromàquies “a toro pasado” i el castis “a buenas horas mangas verdes” (que es veu que els metges, al s. XVII duien un vestit amb mànigues verdes i, és clar, ateses les limitacions de transports de l’època, era freqüent arribar amb el malalt ja traspassat...  o els catalans “fas mes por que una fragata de moros”, perfectament usat i comprensible per aquells que, en el temps de la pirateria, vivien prop de la costa... Fa un temps vaig trobar un estudi sobre els renecs (que ara no trobo, és clar) però que la idea era que la classe de renec tenia molt a veure amb l’estat repressiu de la societat que el profereix, així als països catòlics, com ara el nostre, les formes més sonores es dediquen al camp de la blasfèmia, mentre que en altres països es tractaven temes més personals, escatològics, sexuals i, fins i tot alimentaris... He trobat aquest altre, que sembla divertit i que, posats afer exàmens lexicomètrics, l’autor en posa alguns exemples.

Haig de dir que l'expressió de Viu en l'hipertext que segons Crystal vol dir "té molt per amagar" és com a mímim preocupant... (però l'he adoptada immedaitament!)

Per altre banda també volia ensenyar-vos aquest diccionari, editat el 2001, com el llibre de Crystal, i que explica com escriure, correctament SMS fent us indiscriminat de delisió  i, també, com amb els signes tipogràfics construir significats  diversos. Vaja, que sense ser un expert en semiòtica ja es veu que la cosa és bastant arbitraria.... però... que no ho és?

Vides imaginaries i el cas Darko Maver

Hola companys,

En la lectura de "Escriptures Hipertextuals" he ensopegat amb el cas Dako Maver (que no us explico, perquè suposo que tots hi haureu arribat, sino, aneu a la p 156). Bé, el motiu de la meu comentari és la idea que projecta el text de, per dir-ho així, la facilitat en la que la mentida es pot mantenir i escampar per la xarxa. Això, per bé o per mal, no té res de extraordinari i, vaja, com sempre, tecnologia a banda, tot és una qüestió de credibilitat. De vides imaginaries -i exemplars-la literatura  n'està plena. Tenim un exemple en el llibre de Marcel Show "Vidas imaginarias" en el que l'autor converteix vides reals en imaginaries i, la diferencia de que no són certes la sabem perquè és un autor de narrativa. També un cas curiòs és el de Marco Denevi i el seu llibre "Falsificaciones"  on l'autor especula amb possibilitats "històriques" Sí el llibre és digues "Biografias" potser seria, fins i tot creible. Tot i que ja sé que tots aquest són personatges reals modificats i el cas de Darko Maver és fruit, 100% del imaginari, doncs, vaja, el món està absolutament ple de fraus (no artístics, és clar...) Fa anys, treballant a una emissora de ràdio, va apareixer un presumpte nou anunciant i volia oferir serveis de captació de capitals per invertir. L'home va llogar una oficina al Passeig de Gracia, va desplegar una gran campanya de comunicació i, fins i tot, a internet (el primer que vaig fer per saber qui era el perssonatge) apareixia una web hipervinculada amb grans operacions "worldwide" des de la City... en fi, no cal dir que tot era un engany sense cap "lustre" artistic...

I, bé, encara que no estigui gaire bé, vaig a autocitar-me a la meva novel·la: L'ull de bronze (Cossetania 2011):

[...] En el millor dels casos, si obres en poder de col·leccionistes eren posades a la venda encara podien aconseguir un millor preu pel fet de la misteriosa desaparició de l’artista. 
En un cas, un periodista avorrit —un ignorant— va qüestionar fins i tot l’existència real de l’escultor, i plantejava la hipòtesi que els seus treballs haguessin estat fruit d’un “equip” i després hi hagués hagut, diguem-ne, un actor que representava el paper pels clients… No cal dir que vaig engegar-lo a volar. També altres d’avorrits, amb informació filtrada per algú de la galeria sobre les nostres relacions personals i l’estada a Tossa de Mar i el posterior viatge a Tunísia

La informació mesurada en metres

Hola companys,

Sóc un visitador de llibreries i biblioteques compulsiu i, sí,  m’agrada veure llibres, lloms, fotos, textos, tipografies i, vaja, fins i tot m’agrada l’olor de la tinta i trobar notetes perdudes en llibres aliens (fa uns dies vaig anar a buscar un llibre a la biblioteca per fer una pac de literatura medieval i, quina sorpresa, dins hi havia una paperet d’algun estudiant de la UOC que havia passat per allà...) Bé, aquesta tarda mateix he estat mirant un llibre preciós de l’obra de Jack London com a fotògraf que vaig comprar la Setmana Santa passada a una llibreria de Grenoble i fa estona que miro de pensar com podria ser aquest llibre sense paper, sense cobertes, guardes i tots els artefactes que en regim proper a la papiroflèxia s’han anat apoderant de les edicions en paper per fer-les més atractives, fent que el llibre esdevingui, amb els seus recursos, un encebador d’emotivitat que de ben segur, altera la percepció de la informació. 

A la fotografia, de 1903, podem veure l’autor escrivint un dels seus contes i, precisament té una petita selecció de llibres sobre la taula, que suposem, poden ser diccionaris i altres obres de consulta que hauria triat com a útils per a la seva feina. Això em fa pensar en la inundació d’informació que pot arribar a ofegar-nos si no sabem bé com escatir-la. Així, aquest llibre té 277 pàgines, unes 200 fotografies i dues pàgines de bibliografia. Si posem  “Jack London” al cercador surten 12.400.000 resultats dels que, per descomptat, n’ignoro la rellevància.

La foto és del llibre Jack London, photographe. Ed. Phébus Libella 2011. La fotografia està posada en aquest article com a part d'un treball acadèmic. En cap cas es pretent vulnerar els drets.

 

En  tot cas he titulat aquest article amb la informació mesurada en metres perquè, com potser haureu observat quan es parla de la capacitat d’arxius públics o de biblioteques és parla dels metres lineals de prestatgeries essent el factor quantitatiu el que sovint es fa servir per denotar capacitat i “saber” acumulat.  Bé, tot això ve a tomb d’una conclusió a la que vaig arribar l’altre dia, tot passejant per algunes llibreries del centre de Barcelona a les que vaig constatar, o al menys em va donar la sensació, que la presencia del català va reduint metres lineals (i, això, quan ets escriptor –modest i no mediatic- i busques els teus llibres i veus que no hi són, però sí biografies de personatges inversemblants, doncs, francament, crema una miqueta).

Em vaig consolar tot pensant que la xarxa seria la salvació, doncs allà no hi ha metres per escapçar i la cultura campa lliure i sense comprensibles raons d'espai. L’alegria, però, em va durar poc, ja que de sobte, en els blogs va aparèixer el .es, que per descomptat, segons ha declarat Google, no és cap mostra d’absurd nacionalisme del s. XIX sinó una mesura d’higiene i de prevenció de la xarxa per evitar possibles mals usos. Tanmateix, i no entenc massa perquè, precisament, mentre vaig ser a França, tot consultant el blog, sortia amb .fr. Suposo que deu ser algun refinament tècnic. Així doncs la identitat, a la xarxa, també és mesura en metres.